L’obra de Francesc Abad:

Activitats individuals_participacions col·lectives 1971-2008

En els terrenys que ens ocupen, només hi ha coneixement en forma de llampec. El text és la llarga tronada que ve després.
Walter Benjamin, Das Passagen-Werk («Llibre dels passatges»)

Manel Clot

[Manel CLOT (ed), Francesc Abad. block W.B. Institut Ramon Llull. Berlín, 2008]

francescabad.com
francescabad.com/campdelaBota
blockwb.net

blockbloch.net

mural-abad.net

I 1967 - 1971

Neix el 1944 a Terrassa, una de les ciutats més representatives a Catalunya, des de mitjan segle XIX, del desenvolupament de la indústria tèxtil, la qual cosa li va conferir un seguit de peculiaritats pròpies del sistema capitalista. Com que hi treballa des de catorze anys, Francesc Abad coneix de primera mà la realitat del mode de producció fordista, que posteriorment ha esdevingut un recurs tantes vegades retòric en el discurs crític.
Amb el pas dels anys anirà comprovant també que les condicions materials, el context social, les capes de la memòria, el desplaçament dels valors, els indrets de l’experiència i la successió de mons que inexorablement s’acaben —en suma, una mena de desplegament cartogràfic d’àmbits micropolítics—, reapareixeran tard o d’hora ressemantitzats, simbolitzats amb una nova força i ressituats d’altres maneres en bona part dels continguts i elements definidors de l’extensa sèrie d’obres que l’artista desenvolupa a partir dels anys vuitanta, un cop acabada a Espanya la llarga dictadura franquista, contra la qual el sector més representatiu de les pràctiques conceptuals havia dirigit moltes de les seves accions, dins i fora del país.
Els seus inicis com a artista, cap al 1965, s’ubiquen en les zones més especulatives de la pintura: Abad opta per unes pràctiques minimitzadores i molt reduccionistes que segueixen l’empremta de Barnett Newman, plenes de rigidesa i d’austeritat geomètrica, desproveïdes de referències externes o contextuals, i de fortes impressions formalistes. La derivació lògica cap a la simplificació de recursos, l’evidència lingüística dels components, l’increment conceptual en els processos de treball i la preeminència de les idees per damunt de la producció objectual el porten a abandonar la pintura, el 1971. Participa al concurs de Granollers (trenta-cinc anys després hi realitza block W. B.), lloc d’aparició de l’art conceptual a Catalunya.

II   1972 - 1980

La trajectòria d’un grapat d’artistes ha fet un gir radical i decisiu, gairebé una conversió, en una data determinada i amb motiu d’un fet de resultats reveladors: la llarga estada en un sanatori de muntanya, l’abatiment de l’avió per forces enemigues, la descoberta d’una enorme biblioteca a la casa familiar, haver sobreviscut a la dramàtica experiència d’una guerra, o l’inici forçós d’una nova vida en perdre la persona estimada.

Per a Francesc Abad, la data eix és l’any 1972, i l’esdeveniment fetitxe propiciador dels canvis (la versió singular d’un rite of passage?) és la decisió d’un viatge i una estada d’uns quants mesos a Nova York: l’any 1972 feia poc que havia deixat la pintura; emprèn el viatge nord-americà, i a la tornada plegarà de l’empresa tèxtil després d’haver-hi dedicat onze anys seguits. És l’any que participa, amb tres artistes més, a la Documenta, i és l’any de la formació del Grup de Treball, episodi fonamental en la història de les pràctiques artístiques a Catalunya (i també a Espanya).

La memòria de l’austeritat formal i processual i de la propensió al reduccionisme en les anteriors pràctiques pictòriques, juntament amb el que van suposar d’experiència quasi epifànica els mesos a Nova York, proporcionen a l’artista unes noves directrius de treball que l’aniran acompanyant cap als posicionaments desmaterialitzadors que, des del final dels anys seixanta, proposaven desmantellar les intencions comercials, les estructures i els circuits especulatius, la producció objectual i consumista i la consideració merament commodity del treball artístic. En uns processos més i més essencialistes, de remota procedència minimalista i conceptualista i de mirada abstracta sobre el sistema dels objectes, l’ordre de les coses i el llenguatge, Abad es direcciona en unes línies evolutives força paral•leles a les mostrades per alguns artistes minimalistes nord-americans que remarcaven la importància única de la idea i de l’acció en els processos artístics, més enllà de la producció, del testimoni perdurable, de la signatura autoral i, fins i tot, de l’exposició.

A l’inici dels anys setanta, l’austeritat processual i la reducció formal de la seva obra anterior es transformen a poc a poc en desmaterialització accionista, reflexiva i crítica, efímera i sovint en àmbits de natura (com si reprengués la constatació inexorable de mons que s’acaben), poc autoreferencial, que mostra esquemes trasplantats de moments anteriors. En aquests reinicis creatius, en un context sociopolític espanyol marcat per la dictadura de Franco, destaquen la sèrie d’accions amb els quatre elements de la natura, la participació a la Documenta V i les primeres experiències col•lectives realitzades amb altres artistes, una part dels quals constituiran, el 1972, el Grup de Treball, del qual Abad serà fundador i representant actiu.
La dura situació política del moment serà un dels registres distintius de les intervencions, les propostes i les publicacions del Grup de Treball, col•lectiu d’artistes que, durant els quatre anys només que estarà actiu, lluitarà també contra el franquisme des de l’àmbit artístic, amb diferents mitjans i recursos artisticopolítics, des de documents fins a publicacions, sistemes de vídeo i inclusions a la premsa diària, papers clandestins i sessions col•lectives, i tant al país com en les participacions internacionals més conegudes: a la Biennal de París, el 1975, i a la Biennal de Venècia, el 1976, any de la dissolució del grup.

III   1981 - 1987

La desaparició del Grup de Treball com a col•lectiu de rostre únic —una dissolució deguda precisament, i entre altres motius, a qüestions relatives a l’autoria, l’anonimat, el personalisme o la identificació individual que un nom de grup oculta— propicia en Abad una primera etapa dubitativa i confusa, conscient del canvi radical produït, que afecta tant els estats artístics com els personals: de la marca de grup a la signatura d’artista. Encararà aquest espai de temps reconsiderant a fons el sentit de la pràctica artística, el paper de l’artista i la seva funció social, i elaborarà progressivament un discurs multifacètic, no monolític, no lineal, no unidireccional, encaminat a proporcionar elements crítics i reflexius per anar teixint (text/teixit) un aixopluc relacional assentat sobre bases culturals, socials i polítiques. Paradoxalment, el conflicte final al Grup de Treball i els dubtes i replanteigs posteriors coincideixen, encetada ja a la dècada dels vuitanta, amb el conegut retorn massiu de la pintura i el desbordat protagonisme mediàtic i estel•lar dels artistes, una operació llegible d’entrada com el retorn reaccionari a l’objecte mercantilitzable i a l’autoria individual postromàntica.

Per a Abad són uns primers temps de treball intens, quasi monotemàtic, en l’àmbit del mail art, juntament amb una dedicació creixent als llibres d’artista. «Material humà» (1981), la primera peça després del Grup de Treball, obre el camí cap a les instal•lacions multimèdia posteriors, centrades progressivament en les relacions entre la cultura i la civilització, el progrés i la catàstrofe, l’estat del benestar i els estadis del capitalisme o l’home i la societat. És l’època de les primeres lectures sobre teoria crítica i cultural i pensament europeu del segle XX, que s’articulen de primer entorn d’Ernst Bloch i de l’Escola de Frankfurt, i en què més endavant destacarà l’obra de Walter Benjamin, la figura del qual apareix per primera vegada a «Parany» (1986), una proposta poètica i filosòfica sobre el viatge i el saber i els perills que s’hi oculten, la qual sobresortirà amb força al llarg de la dècada següent.
Tot i que aleshores no n’era conscient, la sèrie de treballs iniciada a mitjan dècada dels vuitanta amb «Kultur Zivilisation» (1983) materialitza amb gran coincidència la idea de Benjamin segons la qual el passat només es fa llegible des del present quan es converteix en camp de forces en la mesura que hi intervé l’actualitat. A partir d’aquí, el passat i la memòria seran uns dels principals eixos encarriladors del seu discurs; faran possible establir paral•lelismes entre mons de vida i discurs artístic, i articularan l’experiència personal i la memòria viscuda (el passat) amb l’actualització i la relectura des del suara ara (el present). El passat com a imatge llegible (Lesbarkeit) només des del present ressemantitza l’experiència personal i la transforma en una al•legoria col•lectiva. Els usos de la memòria s’activen en el present: els vestigis industrials, els orígens de la immigració, els mons que s’acaben, els entorns familiars, comuns a molta gent, i també la tragèdia de la postguerra, el dolor dels vençuts, l’horror i la vergonya dels exilis, els camps d’extermini, la crisi de la humanitat, les fugides i la mort de Walter Benjamin.

1980-1983
Treballs de mail art
1981
«Material humà» (Metrònom, Barcelona; Centre Cultural, Terrassa)
1984
«Bèstia!» (tesi I; Palau Marc, Barcelona)
1986
«Parany» (tesi IV; Col•legi d’Aparelladors de Barcelona)
«Entropia» (Sala Muncunill, Terrassa)
1987
«Welfare State o “Els herois reals són morts”» (tesi III; L’HART 87, Tecla Sala, l’Hospitalet)

IV   1988 - 2003

Des de mitjan anys vuitanta fins al començament del segle XXI, l’essència del discurs d’Abad segueix mostrant la centralitat axial dels fets d’experiència i de coneixement en la configuració de les obres, constituïdes definitivament com a grans dispositius generadors permanents de relat i que, per tant, demanen ser llegides, i repensades, des d’òptiques no tradicionals ni úniques. Es tracta d’ elaborades construccions tridimensionals, multimèdia en la forma, híbrides en el llenguatge, contaminades per tot, obertes a tot, sense acabar del tot, interrompudes. En una altra (possible) associació de caire benjaminià, la presència reiterada de les citacions i la fragmentarietat de la sintaxi evidencien sobretot la pluralitat de procedències i la diversitat d’interessos de l’artista. Seguint el creixement i la intensificació d’aquesta línia de treball, al llarg de tots aquests anys Abad produirà algunes de les seves peces més rellevants, més madures i definitives, que segueixen els processos d’actualització de les imatges del passat i que construeixen o excaven alhora els fonaments de l’avenir més immediat. Exposa d’una manera rotunda que les instàncies d’experiència individual esdevenen referències col•lectives quan es tracta de mons de vida, a les quals el treball de l’artista, de l’home, recobreix de la darrera energia recognoscible possible, la transformativa, la de la il•luminació (el desvetllament com a inici del relat proustià), emparentada amb la del mèdium. I això és, probablement, el que ens fa tombar el cap una vegada i una altra, i no sols cap al passat, com la repetició d’un gest èpic, sinó per reconèixer-hi els trets d’aquella imago que enllaça passat i present, com la formulava Walter Benjamin. L’ interès definitiu d’Abad per l’obra i la figura del pensador alemany centra bona part dels treballs de més envergadura realitzats en aquests anys, durant els quals intensifica d’una manera intensiva i extensiva la seva dedicació a les lectures sobre teoria crítica i cultural i sobre pensament occidental a les acaballes de la modernitat, a partir de les quals desplega l’interès per les evolucions i les anàlisis del drama d’Europa des dels anys del nazisme i les inacabables ramificacions del seu llegat d’horror, que parteix d’Alemanya, passa per França i arriba a Catalunya. Potser és que hi busca encara una altra (possible) associació, des de la qual pugui analitzar els vincles relacionals entre progrés i catàstrofe que li són més propers.

Aquests moments en els quals els dispositius artístics i les instal•lacions es fan més complexos són l’època en què inicia la realització sistemàtica d’uns quaderns de treball o llibretes d’artista (l’esperit dels quals remet als anteriors llibres d’artista) en què apareixen els universos (les constel•lacions) de referències i de contextos que Abad té presents i usa (o no) per a l’edificació de les seves obres; un cop enllestides, les llibretes constitueixen un exemple immillorable del seu mètode i dels ingredients incorporats, com una projecció experiencial i dialògica de la gramàtica de «Mnemosyne», Passagen-Werk, Cantos i Histoire(s) du cinéma: anotacions, citacions, papers enganxats, imatges del passat, fotocòpies, retalls, imatges, fotos acolorides, pàgines subratllades, llengües, relats familiars, frases manuscrites, és a dir, la mostra d’un procés de treball (diari del pensar, imatges de pensament) privat i paral•lel, el muntatge, que respon, però, al mateix sistema constructiu que les obres: un llampec de Lebenswelt. En la trobada transversal de l’agenda, el diari personal, la llibreta d’esbossos, l’storyboard, el quadern d’apunts, la llibreta d’autor o la Moleskine, una correspondència pràcticament calcada entre microcosmos i macrocosmos, no sembla pas requerir cap explicació. Tal vegada intuint ombres i recers d’un incert Zeitgeist, des de 2001 aquests diaris del pensar han derivat cap a formats fílmics, interactius i digitals, més complexos constructivament, que deixen en els estrats del passat el suport objectual del paper i la intervenció manual, visiblement autoral, i amplien el territori de treball; en són una mostra peces com «Wooden House, Iron Bed, Straw Hat» (tesi IX, 2001), «Wart War» (tesi VII, 2001) o «Beware» (2003).

V   2004 - 2008

Definitivament, l’activitat d’Abad es construeix i es reconeix com una reflexió cultural articulada en forma d’imatges dialèctiques, centrada en la fragilitat de l’home, el paisatge i la paraula, el pas del temps i el pes de la memòria, l’agonia industrial i la progressió històrica, el final de mons que s’acaben, l’exili i el dolor, en una particular escriptura dels límits que prioritza el compromís personal i la recerca social per damunt de la qualitat estètica i el caràcter objectual. Constitueix també una reflexió molt útil per repensar els esdeveniments socials i polítics amb els quals s’ha anat determinant la història del segle XX. En aquests anys destaca «El Camp de la Bota» (www.francescabad.com/campdelabota), un projecte d’investigació històrica, de recuperació de la memòria i de restitució de la dignitat social i personal a les víctimes oblidades del franquisme. Juntament amb això, es produeix la confluència sintètica de les recerques i dels interessos mostrats al llarg de tants anys per la figura i l’obra del pensador alemany, mort a Portbou, Walter Benjamin, que acabarà materialitzant-se en el projecte block W. B. (www.blockwb.net). Al costat d’aquests dos grans dispositius tridimensionals, la peça «Building-Bildung», un projecte específic in situ realitzat per a les pàgines del diari La Vanguardia, de Barcelona, que sembla reprendre tots els camins oberts per reunirlos en un moment situacional d’una gran precarietat, fragmentari, poc estable, edificat a base de citacions, desestructurat, estratificat, producte de la sedimentació, disposat per agregació, sense ordre, sense un destí aparent i, encara menys, una finalitat.

Ara que els estrats de la memòria se’ns mantenen encara vius, i que tal vegada la distància pel temps passat respecte als tres o quatre anys anteriors no ens obliga encara a convertirnos en els excavadors que reclamava Benjamin, ens adonem que en aquests temps Francesc Abad ha produït les tres obres amb què sembla que anem concloent les parts més importants de la seva trajectòria. També això ens permet llegir que seran les obres en què finalment es faran més recognoscibles, primerament, la persistència del modus operandi que l’ha distingit des dels setanta com a herència del treball conceptual; en segon lloc, la recurrència continuada als passatges de la memòria personal per reconstruir els mons de vida del futur i evitarne la desaparició col•lectiva, i per últim, la convicció inalterable que els processos artístics són, bàsicament, processos, i que, com a tals, estan en transformació contínua, és a dir, que esperen ser rellegits, repensats i modificats tantes vegades com calgui, sense fer distinció entre el rol de l’autor i el del receptor. Per això no són productes objectuals, sinó idees en transformació.

Continuació del Currículum a partir del 2009 de Claudia Kalász

VI 2009 – 2011

Des del compromís social, la crítica del progrés que només beneficia els guanyadors de la historia, i davant la devastadora globalització capitalista, Francesc Abad reprèn la seva indagació en el concepte de l’ utopia, basant-se en la filosofia d’ Ernst Bloch.  Partint de l’ obra capçalera “El Principi Esperança”, Abad qüestiona la validesa del concepte y les possibilitats  d’ actualitzar-lo. 

A l’any 2010 pren forma el projecte de la vídeo-instal·lació  Ernst  Bloch “Espai per a la utopia”. Entre 2010 i 2011 es  realitzen 14 entrevistes amb pensadors i pensadores de  vessants diverses, però estretament vinculats amb l’obra  d’Ernst Bloch o la reformulació d’un concepte d’utopia. Igual que en projectes anteriors, també aquesta vegada Abad  confia en el mètode del treball en equip. En una primera fase, fragments de les entrevistes són  presentats a la pàgina web del projecte. Es preveuen una publicació trilingüe en forma de catàleg i una presentació  en forma de vídeo-instal·lació.  

Entre setembre i desembre del 2010, en ocasió de la  commemoració de la mort de Walter Benjamin a Portbou,  enguany fa 70 anys, el Goethe-Institut Barcelona exposa  peces de la instal·lació block W.B. Al mateix temps, un muntatge mural compost per Claudia  Kalász i Lupe García interpreta el treball de F. Abad i les correspondències amb el pensament de W. Benjamin  a partir de fotografies d’ instal·lacions i de pàgines dels  Diaris del pensar de Francesc Abad, tot destacant que l’afinitat  de l’artista conceptual i el filòsof es basa en un pensament  visual que Walter Benjamin va concebre com a  Denkbild (imatges que fan pensar – pensaments  en forma  d’ imatges). El 2011, aquest muntatge mural, ara representat  en forma d’ una cinta fotogràfica i enriquit amb  transcripcions i comentaris, es converteix en un projecte  interactiu per internet: Abad-Benjamin. Correspondències.  

La mateixa tardor, Abad presenta el concepte de taller al Centre  d’Art La Panera de Lleida. Werkstatt és concebut com un espai  lliure per indagar la tasca de l’artista: “un treball sense finalitat de  lucre, capaç d´ interpretar la meva feina, sense cap utilitat per ser  competitiva en aquest món global”. És un treball col·lectiu i  experimental on el concepte de l’autor esdevé obsolet. 

Francesc Abad participa en l’exposició col·lectiva ATLAS  ¿como llevar al mundo a cuestas? del Centro de Arte Reina Sofía a Madrid. Oferint un recorregut per l’ art del segle XX i del recent segle XXI, la mostrapretén explicar com les investigacions d’ Aby Warburg (1866-1929) sobre les imatges, reflectides en el seu Atlas Mnemosyne, han influït en la historia de l’ art modern. Cal destacar que el projecte de l’historiador d’art alemany d’interpretar el món mitjançant muntatges d’imatges heterogenis compta entre els referents més importants de Francesc Abad. 

El compromís de l’artista amb la memòria històrica d’aquells que “es varen quedar esclafats per la història dels vencedors” es manifesta de nou en la instal·lació artística en el marc de l’exposició Símbols de Franco, que es mostra entre desembre del 2010 i febrer del 2011 a l’Espai Memorial Democràtic de Barcelona i que inicia després un circuit per diverses poblacions catalanes. Junt amb l’exposició, que documenta els símbols i mitjans utilitzats pel règim de Franco amb la finalitat de vehicular la seva ideologia i penetrar en tots els àmbits de la vida quotidiana, es presenta al públic el Cens de Simbologia Franquista de Catalunya, un registre de gràfits, rètols i monuments encara presents en l’ espai públic.

Quan, a finals del 2010, una exposició conjunta de la Institució de les Lletres Catalanes  i el Centre d’Arts Santa Mónica, Barcelona planteja un recorregut cronològic per la vida i obra de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) –Salvat Papasseit poetavanguardistacatalà– Francesc  Abad realitza l’ Escenari 1: Del Worker’s Club a l’Ateneu. Aquesta instal·lació, que conté la maqueta “El concepte de l’Ateneu”  amb una espiral fornida de conceptes reivindicatius, acompanyat d’una pista de so on s’escolta la lectura de poemes en esperanto, i una habitació amb un mural “Biblioteca Salvat-Papasseit” que indica els autors de referència formativa, Abad ressuscita l’esperit llibertari i revolucionari que caracteritzava el Worker’s Club dissenyat per Ródtxenko el 1925 i els anteriors Ateneus Populars d’inspiració anarquista on Salvat-Papasseit va obtenir la seva formació autodidacta. L’homenatge al poeta i la seva capacitat “de relacionar el món del treball i la cultura” –un aspecte amb el que Francesc Abad s’identifica–  rescata del passat futurs possibles. En aquest sentit, l’artista mostra de nou ser un lector atent d’Ernst Bloch i Walter Benjamin.

En la mateixa líneaes situa l’exposició col·lectiva Exercicis de Memòria al Centre d´ Art la Panera de Lleida (gener –abril 2011). Una de les preguntes principals que es planteja la mostra és: “Com es porta endavant el treball de fer memòria des de la pràctica artística?” Sens dubte, aquesta és una de les preguntes omnipresents a l’obra de Francesc Abad a nivell biogràfic i històric. No deixa cap dubte que la memòria mai ha de ser un exercici merament arxivador si no que ha d’omplir-se de sentit del futur.  

Continua l’interès pel concepte benjaminià del Denkbild. Abad comença a treballar sobre alguns elements gràfics a l’obra de Walter Benjamin. 

L’any 2011 conclou amb l’exposició d’obra de Francesc Abad en la presentació del tercer àmbit de la nova col·lecció del Centro de Arte Reina Sofía de Madrid: De la revuelta a la posmodernidad 1962-1982.

Des de 2009

“Ernst Bloch, Espai per a la utopia

http://www.blockbloch.net/

Setembre – Desembre 2010

Peces de la instal·lació block W. B. i muntatge mural sobre les correspondències entre Abad i Benjamin al Goethe-Institut Barcelona.

Novembre 2010

Werkstatt, un taller al Centre d´ Art la Panera, Lleida 

2010-11

ATLAS  ¿como llevar al mundo a cuestas?

Centro de Arte Reina Sofía Madrid,

Comisari George Didi- Huberman.

Sìmbols de Franco, Espai Memorial Democràtic Barcelona                        

Instal·lació en l’apartat “Arxiu”

Salvat Papasseit poetavanguardistacatalà

Institució de les Lletres Catalanes /Centre d’Arts Santa Mónica, Barcelona

Instal·lació Del Worker’s Club a l’Ateneu.

2011

Exercicis de Memòria

Centre d´Art la Panera . Lleida, 26 de gener al 24 d’abril de 2011

Abad-Benjamin. Correspondències

El muntatge mural del Goethe-Institut es converteix  en projecte interactiu d’internet.

http://www.mural-abad.net

Abad comença a treballar sobre alguns elements gràfics a l’obra de Walter Benjamin: Correspondències Benjamin Abad.

De la revuelta a la posmodernidad 1962-1982. Centro de Arte Reina Sofía, Madrid

Unes peces d’Abad formen part de la mostra de la nova col·lecció del Museu

Retrat autobiogràfic (2010)

Videomuntatge de Francesc Abad, realitzat amb Adolf Alcañiz.

Text: Francesc Abad llegeix fragments dels seus Diaris del pensar.

webs:

francescabad.com
francescabad.com/campdelaBota
[blockwb.net]

[blockbloch.net]
[mural-abad.net]